Alcarràs

Alcarràs

Per fi, he vist #Alcarràs (sense subtítols). Molts records de l’adolescència mentre aclaria i collia el préssec (a Mequinensa “aubergi” i a Fraga “mullarero”), mentre ma germana preferia anar al magatzem. També, he estat re-vivint moments del present.

Tècnicament, impecable. Alcarràs és molt sensorial com ho és la pagesia. De fet, ho podem apreciar amb la imatge, la qual mostra tonalitats de color taronja, reflectint la calor que fa a les terres de ponent durant aquests mesos d’estiu, o bé, els sons de l’aigua (ja sigui del reg o de tempesta), el cant dels ocells, el soroll al menjar el fruit recent collit de la terra mentre estàs treballant (he tornat a aquell meravellós moment), el color del suc de la fruita…i sobretot, el moment de la nit. El seu silenci amb un cel on els estels fan brillar la grandesa de la terra.

Dit això, vull parar atenció en la composició de la fotografia. Aquesta ha sigut molt encertada, és plena de simbolisme, obrint nous móns a explorar, o si més no, susceptibles de ser observats i/o contemplats.

Cada personatge em recorda algun familiar o a algun amic (alguns ja no hi són). El cabreig del Quimet, la paciència de la Dolors, el germà antisistema que s’adapta ràpidament a la nova realitat, la mirada nostàlgica de l’avi esdevenint poesia visual, la complexa vida interna dels adolescents, la senzillesa dels nens… impressionant!

Gairebé cada moment que descriu és tal com és viscut al món real. Els dinars familiars acabant tots a la piscina, la caiguda a terra de la fruita perdent diners, nervis per la collita, terra (o horts) emparaulats sense contracte, etc. Com també, les festes, les penyes, el concurs, l’escala en hi-fi, la paella popular, o bé, quan el germà intervé en veure la germana parlant amb un noi. (Tete, quan vagi a Alcarràs a veure’t, t’ho retreuré, em vas fer la vida impossible!).

No obstant això, discrepo en el masclisme que mostra sobreprotegint la dona com una veritat absoluta a l’hora de fer les tasques del camp. A moltes famílies i empreses fruiteres de Ponent, en els anys noranta, la dona collia tant o més que l’home i els dinars els feien tant homes com dones, indistintivament. Cal dir que és la meva visió donat què el que jo vaig viure va ser una realitat molt diferent.

Del tema dels conills amb tirs amunt i avall, exactament és tal com ho mostra. Tot i què, el que he trobat a faltar són els gossos, com també, aixafar el raïm amb els peus (tinc molt bon record de quan ho feia).

Tanmateix, la conversa de les àvies m’ha encantat, m’ha traslladat cap a molts moments similars: “no hi havia minipimer, ho feia amb el morter”. Típica conversa de les dones més grans (mares i àvies), normalment centrades en l’allioli. Ha sigut tan natural…

No obstant, un dels moments més espirituals i de respecte cap a la natura i cap el cicle de la vida, ha sigut “el ritual de l’enterrament del conill” reflectint la multiculturalitat que ara es viu a la comarca i, la naturalitat dels infants en aprendre de l’alteritat sense cap tipus de prejudicis.

Seguint amb els nens i les nenes, chapeau! M’han enamorat fent-me recordar la inocència i les entremeliadures de la infància (lo millor de la vida!). De fet, inclòs m’han recordat quan jugava amb el citroen GS destartalat.

I com no! Havia de sortir la Florida (tot i que la que vaig viure, cal dir-ho, era molt diferent… pertanyia a un altra època).

Dit això, vull recalcar que els silencis parlen tant o més que el guió. Un encert!. Aquests donen a l’espectador uns instants per a integrar i interpretar el que està veient i així, poder emfatitzar amb la pel.lícula.

En resum, les pauses, les mirades, els sons de la natura, la família, la terra, els diferent missatges implicats, són poesia enmig la contemplació de la vida de la pagesia, excepcionals!.

I, al final, un silenci esfereïdor i per part meva, també llàgrimes.

Som testimonis de com la tecnologia, l’ecologisme industrialitzat, el preu de la globalització aixafant la localització i, els oligopolis alimentaris, destronen i fan desaparèixer la pagesia.

Intentaré inculcar-li al meu fill els valors que el treball de la terra i mon pare em van donar. Ell no ho pot fer, donat que la memòria l’ha abandonat. Agraeixo enormement aquestes ensenyances de vida.

Per últim, agrair a Carla Simó i a tot l’equip el fet d’haver mostrat aquest testimoni i oferir-nos aquest document gràfic, el qual he de dir, és una meravellosa obra d’art.

Olga Sànchez Centeno

8 de maig de 2022