PAS A PAS
PAS A PAS, FEM CAMÍ
Si acceptem les virtuts de tots els éssers humans, també hauríem d’acceptar, que aquestes virtuts també tenen la seva oposició o el seu extrem, anomenades defectes. Si acceptem l’un, esdevindrà automàticament, l’altre. Perquè, l’un sense l’altre, no poden existir.
En el tema de parella, l’aprenentatge és el mateix que en qualsevol parella, sigui neuro-típics o neuro-atípics. La persona que t’acompanya en el camí, ho fa voluntàriament per caminar i gaudir plegats, com un equip. On no hi arriba un, arriba l’altre, però sense oblidar, que cadascú és una individualitat lliure, que s’ha compromès lliurement a estimar, primer a hom mateix i després al seu entorn. Cal ser conscient que aquestes individualitats que conformen l’equip, són diferents, perquè tenen una genètica diferent, unes experiències diferents, etc., i per tant, tindran una percepció i una interpretació dels fets, diferent de l’altre, i inclòs diferent, del mateix fet. Inclòs un mateix fet, pot ser diferent en sí mateix, si succeeix en moments i llocs diferents. Si som conscients d’això, aprendrem a estimar-nos més enllà de les formes que percebem, que son interpretacions provocades per les nostres experiències passades, per la genètica que arrosseguem i per l’entorn social que vivim. Estic segura que ara sentim i expressem unes formes de comportament diferent a les que expressaríem a l’any 1985 o a l’any 2050. N’estic segura. Per tant, el que som i el que ens envolta és variable i va canviant constantment.
El no jutjar les emocions ni els pensaments, ens porta a no culpabilitzar-nos ni a castigar-nos, vers al contrari, ens porta a ser-ne responsables (responsa = capacitat de respondre). Escoltar-los, entendre’ls i conversar amb el que sentim, amb el que pensem, amb lo que percebem; el per què surten, el per què et fan sentir així. I, després, fora bo, acceptar-ho i alliberar-ho com un estel cap al cel. I fer el mateix amb les emocions i pensaments dels demés.
El món social (mitjans de comunicació, publicitat, urbanisme, institucions, llum dels fanals, olors, zones verdes, haver papereres a la vorera, etc.) ens fan ser d’una determinada forma, tan als neuro-típics com als neuro-atípics, ningú està fora del seu abast.
La societat és molt diversa, la qüestió és que, com la “dehesa” de la justícia, està cega i no és conscient de la seva diversitat. Poc a poc, mentre es va descobrint aquest món social, acceptem-lo amb naturalitat en hom mateix, sent conscient que és una creació incompleta de tots els col·lectius, i tots, en som responsables.
El que et faci sentir còmode, t’ho quedes. El que no t’agrada, t’ho allunyes, sense judici i amb comprensió. Estimar-se i valorar-se, és el que permet estimar i valorar tot el demés, això sí, tenint paciència, perquè l’entorn necessita temps per integrar la informació i per entendre aquesta diversitat, com nosaltres hem tingut que entendre la nostra diversitat, i alhora, descobrir la de l’entorn que ens envolta.
La natura és diversa, tota la natura, inclòs la humana. De moment, la societat no dona resposta a aquesta diversitat, però poc a poc, l’anirem millorant perquè aquesta resposta, abasteixi els diferents colors que habiten dins nostre i els que conviuen al nostre voltant.
Pas a pas, fem camí
Olga Sànchez i Centeno
02/04/2019