Em mires

Surt el sol, imponent. Raigs que tot ho abracen, enlluernant tot el que té al seu abast, donant escalf als cors gelats per l’oblit d’un mateix, per la pèrdua del sentit de la seva existència, per la resignació de recuperar l’etern món de les seves il·lusions.

Assegut en aquest banc, veig el pas de les hores, i observo el pas de l’astre rei per aquest món, mentre el temps s’allunya d’aquest present, que esdevé passat en un instant. Alhora, em venen constantment records d’aquells dies entranyables, mentre les ones del riu em dibuixen formes refrescants i vigoroses.

Les imatges no cessen de passar per la meva ment. Milions de fotogrames de les nostres experiències, es van manifestant en diversos formats de sensacions; des de rialles enmig de lloances, des del descans somiant pluges d’estels, fins a moments intensos escrivint l’etern present.

Em mires… Gisela.

Et vas quedar al meu costat estimant- me i estimant tot el que jo representava; la collita de la teva vida i de la teva passió traduïda en els teus grans ideals. Volies, des de ben petita, normalitzar la diferència en aquesta societat. Volies que les persones esdevinguessin comprensives i tolerants, davant d’aquest cosmos humà, ignorant la por que rau en elles mateixes.

Sempre t’he escoltat. Vols que els éssers humans s’acceptin tal com són. Vols que acceptin que tothom és diferent. Tan se val si comparteixen vida dins d’una família, dins d’una aula a l’escola, dins d’una oficina de feina, dins d’una comunitat… Vols que tots gaudeixin dels mateixos drets, que siguin tractats amb el mateix respecte i tolerància, vols que es visqui en comunió i en plena solidaritat, els uns amb els altres.

Creu-me, Gisela, t’entenc. Però, no t’ho prenguis malament quan et dic això per segona vegada: crec que és una meravellosa utopia. Recordo el primer cop que t’ho vaig dir. Anaves vestida de blau, simbolitzant l’immens oceà; un mar replet de natura de diferents colors dins de les seves profunditats. Colors vius i latents, que vesteixen l’insondable del teu pensament.

Recordo que, enmig de la plaça de les gavines del poble, et vaig comentar que cadascú, te por a les diferències que existeixen dins d’un mateix, com la gavina que no emprèn el vol amb les altres, perquè vol descansar, però alhora, té por a quedar-se sola.

Hem crescut amb el missatge que el que és diferent afebleix, que et marca negativament de per vida, i provocarà que et quedis sol. Aquest missatge aterra qualsevol, cegant per complet allò veritable; que tothom és diferent i que en això, rau la bellesa de l’existència, com un jardí vestit per un tapís de flors diverses, que van impregnant d’olors aquesta plaça. Una plaça que gaudeix la gavina, aparentment sola, però, que acompanyada de milers de flors, descansa enmig d’aquest bell paradís. Quan aprenem a estimar les nostres diferències, i a acceptar que aquestes ens uneixen, que creen espais d’amor i fraternitat, que provoquen espurnes de vida disfressades de meravelles de la natura, o casualitats inesperades, les persones perdrem la por a “ser”.

Queda molt, estimada Gisela, però, a poc a poc, es va fent camí en aquesta societat, com tu ho has volgut fer amb mi.

T’encanta ser tan diferent de mi i alhora tan semblant. Humans vivint una mateixa experiència en diferents tonalitats. Sempre em pregunto, per què perceps de la forma com ho fas, com sents i com expresses tot el que et succeeix, amb una naturalitat que esdevé màgia. Mai podré percebre ni comprendre el món com ho fas tu, com diuen alguns d’una forma “neuro típica”. Però, em fa gràcia, perquè ho fas d’una forma molt bufona; altres vegades, em sorprens i d’altres em fas por i m’allunyo. Però sàpigues, que no ets tu el que em fa por, si ets el més bonic que rau en la meva vida; em fa por allò desconegut, com a tothom, però, a poc a poc, aquestes temors inicials, es van diluint; com ho fa el sucre amb la llet calenta, produint un sabor dolç i relaxant; creant així, una relació tendra, madura i sàvia com la nostra, que fa de nosaltres, millors éssers humans en tots els aspectes.

Gisela, gràcies per estimar-me com soc, alguns ho anomenen “persona amb trastorn de l’espectre autista”, però a mi m’agrada que m’anomenin Jordi, o estimat, com ho fas tu.

Assegut en aquest banc, mentre es va ficant el sol rere les muntanyes, et dic, amb aquesta carta: t’estimo amb tot el meu cor, ara i per sempre.

Saps que em resulta difícil mirar-te als ulls durant un temps seguit, però no t’importa, perquè saps que els meus ulls, resideixen en el meu cor que sempre et veu, tal i com ets. I el meu cor, el vas guardar fa molt temps, dins del teu, perquè sempre estigués protegit.

Saps que em resulta complex, expressar els meus sentiments com ho fas tu; amb senzillesa i sensibilitat, espontaneïtat i subtilesa, simpatia i tendresa. Em resulta difícil parlar-ne i compartir els meus anhels més profunds, però sé del cert, que amb la mirada del cor, saps com estic, com em sento i què em fa falta. Tens aquesta habilitat que tan admiro.

De mi, admires la perseverança quan vull aconseguir un objectiu, la meva temprança davant de situacions complexes, i la sensibilitat que tinc i que només tu, saps veure-la. Et preocupes, quan estic saturat d’estímuls, que van succeint al pas del dia en els llocs que visitem, sigui treballant o fent la compra setmanal, però confies que sé autoregular-me i que tornaré a ser el mateix, quan hagi tingut un temps per mi, en solitud i tranquil·litat. Em coneixes tant… i t’ho agreixo fins a l’infinit. Igual que tu m’agraeixes la comprensió que tinc cap a tu, quan estàs saturada amb les emocions que t’ha produït alguna situació, i et respecto quan necessites un espai de pau, per meditar i centrar aquest huracà que torba el teu benestar. Som tan iguals en tantes coses i tan diferents en d’altres, però sobretot, el que som, és éssers complementaris; com el sol i la lluna. Un sol que ja reposa i una lluna brillant, que ara fa pocs minuts, ha sortit a delectar-nos amb la seva cara maternal i misteriosa. Sempre ens reflectirem mútuament, com la lluna es reflecteix dins del riu, gràcies a la llum que li ha atorgat el sol. Amb aquesta carta, Gisela, et vull dir que ara em mires i em veus. Amb aquest escrit, puc assegurar-te que ara et miro i et veig.

Publicat al diari El Segre: https://www.segre.com/noticies/opinio/relats_estiu/2018/08/12/em_mires_53772_4438.html