TRANSEXUALITAT

Fins a quin punt el qüestionament del binarisme de gènere, de la que deriva l’associació tradicional entre identitat sexual i identitat de gènere, és una estratègia efectiva de subversió del poder en el món actual?

L’ésser humà és el productor de les relacions socials. Per a organitzar-se crea un sistema normatiu, ple de valors i de formes de comportament per a convertir-les durant el temps ens pautes, costums i hàbits estandarditzats accessibles per a tota la societat.

La societat del segle XX ha creat una institucionalització del sexe-gènere, naturalitzant i normativitzant un comportament de forma estricte, únic i irreversible, el sistema binari. El sexe (biologia) “hom té un cos” (Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988); pp. 79) i el gènere “hom sent” ha de ser el mateix, és a dir, hom ha d’actuar d’acord amb el cos i el rol social que li és assignat per aquesta biopolítica legitimada.

Actualment, les persones transsexuals, no s’identifiquen amb el seu cos ni amb la identitat de gènere que el poder dominant els diu que han de tenir. No s’identifiquen amb la norma tipificada com a forma binaria (masculí/femení).

Aquesta institució sexe-gènere té el control social que modera i obliga a cadascú a comportar-se d’una determinada forma per estar dins l’endogrup dominant. Aquest control provoca la reificació (Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988); pp.128-129) o alienació dels rols que no compleixen l’expectativa de la normativitat. Tot això ho aconsegueix mitjançant l’etiquetatge, que segons la Teoria del labelling de Goffman, representen als transsexuals com uns desviats i les fa víctimes d’aquesta societat. Als transsexuals, els toca patir les conseqüències que se’n deriven -la transfòbia-, creant-se uns estereoptips que provoquen que uns es sentin dins de l’endogrup (sistema binari) i d’altres fora (homosexuals, transexuals, intersexuals…).

El llenguatge, com a eina de transmissió cultural, s’utilitza per definir o per reconèixer l’existència dels fets socials, com pot ser l’exclusió i la vulnerabilitat, i transfereix a l’individu una identitat social legitimada pels discursos dominants. Les terminologies, les conceptualitzacions i els discursos es repeteixen tan en la literatura com en l’imaginari col·lectiu i social sobre la concepció de la salut i de la qualitat de vida. S’ha construït el discurs higienista del model biomèdic, propi de l’Estat del Benestar i de les polítiques neoliberals.

Aquest fet, provoca l’estigmatització dels individus biològicament diferents, titllant-los “d’anormals” per a excloure’ls de la població “normal” representant una visió negativa d’una identitat subjectiva i social. Gràcies a aquesta dependència imposada, es dota, mitjançant l’interaccionisme simbòlic, d’un lloc determinat en l’estratificació social, com una realitat amb problemes, legitimant així, l’intervencionisme sobre aquesta població.

L’intervencionisme de l’estat es fa mitjançant la creació de polítiques socials i lleis, que permeten l’accés voluntari o no, als serveis públics de la població. Aquest accés, els porta a ser relegats a les “perifèries” de l’estructura social amb les connotacions negatives i estereotipades que comporta i que engloben aquesta forma de control social.

El llenguatge i la simbologia que empra el poder instituït és un virus per a persones transsexuals on, la seva reificació els produeix un sentiment d’inadaptats i un sentit de no pertinença a la societat. És preocupant que es cregui que el llenguatge dominant i l’imaginari social recolzi la idea de que una persona neix en un cos equivocat. Això vol dir, que hi ha un engranatge molt potent perquè aquesta gent que no es reconeix a si mateixa, fa de tot per estar dins del gènere normatiu, del que s’ha implementat des de fa segles.

Des de la institució educativa -amb la simbologia dels WC- com des de la institució sociocultural -amb la forma de vestir- o bé des de la institució jurídica -legalitzar la seva identitat, on posi el nom amb el que s’identifiquen- i posar-te les condicions com estar dos anys a teràpia i tenir uns certs valors rígids biològics al cos com la de la testosterona, etc., i, des de la institució econòmica -on accedir al món laboral és dificultós- suposa uns reptes innecessaris fent-los culpables de transgredir la norma instituïda. Tot plegat comporta uns efectes psicosocials importants, des del suïcidi, passant per la violència donada pel grup dominant, etc.

Aquest tipus de control social obert és eficaç pel poder (Foucault). Encara que no estan en un edifici tancats, estan controlats, disposant d’una llibertat aparent. Són presos dins d’una immensa gàbia que aparentment té la porta oberta, però només és un món il·lusori que l’endogrup dominant vol crear en les vides de tots els individus. Contínuament, estan sotmesos a un judici dels psiquiatres i psicòlegs per veure si són aptes o no de rebre una intervenció (hormones/endocrinologia i/o cirurgia) per a solucionar el seu conflicte identitari, ja què, la psicoteràpia no ha sigut capaç d’intervenir satisfactòriament amb els pacients suposadament perquè no és un problema individual sinó social. Dins del moviment transsexual va sorgir del malestar del col·lectiu transsexual, perquè el discurs mèdic ho resol en la intervenció el cos. Ho mira des d’una perspectiva individual, com un problema Individual que es resol amb una solució individual.

Aquest relat de l’èxit social, de l’autenticitat (el valor d’aconseguir els teus somnis) és individualista I meritocràtic. Ens caldria fer-nos aquestes preguntes: L’autenticitat és el compliment dels somnis o dels desitjos? Un s’ha d’operar per ser autèntic o a l’invers? S’ha mercantilitzat les intervencions mèdiques de canvi del cos? És més autèntic qui s’accepta a si mateix tal com és encara que no compleixi els estereotips marcats?.

Si t’expliquen que has nascut amb un cos erroni, el modificaràs. I, a més, el modificaràs perquè sigui desitjable, segons els estereotips dominants (canvi de testicles i de pas, m’opero els abdominals per ser desitjat).

Aquesta solució, és elitista perquè no tothom té accés a la intervenció i a la modificació dels cossos, sigui per pertànyer a una classe social i econòmica determinada o perquè la pròpia biologia del cos no ho permeti, per l’edat, etc. De fet, el missatge que donen és que, és important que ningú noti que ets transsexual, és a dir, canviat el cos i fes-lo segons els estereotips dominants.

Existeix una permissivitat social per modificar el cos. Ets mereixedor d’un cos perfecte perquè has tingut la desgracia d’haver nascut amb un cos equivocat, per tant, amb un trastorn. En canvi, els heterosexuals que son presoners dels canons de bellesa definits pels ells mateixos i conformats amb el seu gènere, no es considera que sigui cap trastorn, com per exemple, fer-se un augment de pit. Amb aquesta solució mèdica que proposen, els malestars dels transsexuals, no minven, per tant, aquest discurs individualista, no soluciona res.

El sistema mèdic, mitjançant l’Associació Americana de Psiquiatria (APA) i els seus Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM) categoritza als individus transsexuals com a persones que pateixen un trastorn i una patologia important. Gràcies a la Red Internacional por la Despatologización Trans, aquesta categorització ha anat variant durant els anys, fent que la Transsexualitat sigui menys patològica.

La APA mitjançant el DSM actua reajustant a l’individu com un malalt i a partir d’aquí n’elabora el concepte d’anormalitat psíquica. L’APA mitjançant els diferents volums del DSM ha passat de no categoritzar la transsexualitat (1952-1968) a categoritzar-la com a Trastorn Psicosexual (1980-1987) a considerar-la Trastorn de Conducta “Trastorn d’Identitat de Gènere”. Segons els transsexuals, aquest trastorn es deriva d’un gènere normativitzat de forma molt estricta i limitada. Si aquesta normativització desapareix i/o s’amplia, aquest suposat trastorn – segons ells- desapareix.

El SOC i el DSM tenen una “competició” en categoritzar la transsexualitat i tractar-la segons els seus criteris imposats pel poder instituït, que utilitza tècniques de transformació de les voluntats humanes, a partir de les ciències mèdiques, humanes, socials i jurídiques (especialització de coneixements de la institució) per obtenir un cert grau de control social.

Per fer front a aquest poder instituït es va crear un poder alternatiu i instituïdor eixit d’un sub-univers alienat, com és la col·lectivitat de persones transsexuals que, s’ha anat especialitzant, compartint coneixements teòrics i empírics, fins el punt d’equiparar-se gairebé a la mateixa alçada que el grup dominant, provocant que aquesta resistència al poder instituït sigui prou seria i estable per a crear un canvi en la inter-actuació entre el sistema instituït i el sistema de gènere instituent. Ben organitzats en moviments socials com la Red Internacional de Despatologización Trans, fan front canalitzant les seves demandes per provocar un canvi en el poder instituït.

Com veiem, actualment, s’està emprant un sistema biologista envers del construccionista per a construir la realitat social de les persones transsexuals. Tot, envers la imatge del cos apel·lant als estereotips actuals, per ser acceptat dins la normativa social, situant a la persona en una escala de major o menor èxit, mitjançant la teoria de l’agrado i de la meritocràcia. Si empréssim un sistema construccionista, es podria fer una construcció social diferent, començant per canviar aquesta visió dual del cos i del gènere, començant lògicament, per un procés de socialització diferent a l’actual, des de la infantessa.

El procés de socialització actual, ve donat, com he dit anteriorment, per un binomi masculí/femení, mascle/femella. I si no et reconeixes amb el cos que tens, canvia’l per poder optar a aquest binomi i als estereotips dominants. Però, si la socialització primària, que és la que es fa a la família, a l’escola, etc. donés un missatge on el cos i el gènere fossin identitats diferents i que aquestes, poden ser combinades com cadascú senti, sense cap restricció i normalitzant totes les opcions, com per exemple, poder viure com una persona amb una identitat de gènere d’home i un cos de femella, és a dir, un home amb vulva, normativitzant i institucionalitzant aquesta descripció, la persona arribaria amb més autoestima, amb més poder acceptant-se a si mateix, a viure la socialització secundària, aconseguint millor inserció laboral, social, etc.

Per aconseguir tal fita, el discurs hegemònic com ho és el patriarcal, tal com el vivim actualment, hauria de deconstruir-se, fent que millorés la situació de les persones transsexuals i alhora, afavoriria als col·lectius com són els de violència de gènere, homosexuals, inter-sexuals, etc. per ampliar la concepció i la definició d’identitat de gènere i d’identitat sexual.

 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Idem tv (2013). “Entrevista a Miquel Missé (subt)”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 12/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=LlvXzdkgkgI&index=9&list=PLiOJyDM3KDf5G2tVIQb_4vHISuL_xWtN1

Estruch i Gibert, J. (2009). “La perspectiva sociológica”. Cardús i Ros, S.; Fernández Mostaza, E. (coord.). Sociologia. Barcelona: FUOC.

Estradé i Saltó, A. (2009). “El pensament sociològic (I). Els fundadors” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Martínez Sanmartí, R. (2009). “El pensament sociològic (II). Els contemporanis” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Cardús i Ros, S. (2009). “La sociologia com a pràctica I com a saber” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Muniesa i Brito, B. (2009). “Sociologia. Lectures”. Hamilton, P. “Orígens I formació de les ciències socials”. Sociologia. Barcelona: FUOC

Muniesa i Brito, B. (2009). “Sociologia. Lectures”. Hamilton, P. “La Il·lustració i el naixement de la ciencia social”. Sociologia. Barcelona: FUOC.

 

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA

Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988). “La societat com a realitat objectiva”. A: La
construcció social de la realitat (pàg. 73-181). Barcelona: Herder

Gilles Deleuze, «Post-scriptum sobre las sociedades de control», Polis. [Article en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: http://polis.revues.org/5509

Ortega, Romero e Ibañez. “Discurso activista y estatus médico de lo trans: hacia
una reconfiguración de cuidados y diagnósticos”. [Article en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.academia.edu/10262323/Ortega_Arjonilla_Esther_Romero_Bachiller_Carmen_y_Iba%C3%B1ez_Mart%C3%ADn_Rebeca_2014_Discurso_activista_y_estatus_m%C3%A9dico_de_lo_trans_hacia_una_reconfiguraci%C3%Bn_de_cuidados_y_diagn%C3%B3sticos_

Cultura Trans 2011 (2013). Intervención Gerard Coll-Planas. “Patologización Trans 1/5”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=MxztzpYenjU

Cultura Trans 2011 (2013). Intervención Gerard Coll-Planas. “Patologización Trans 2/5” [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=XDF8gWvrepo

Cultura Trans 2012 (2013). Intervención Miguel Missé. “Diálogo Testosterona 6/7”
[Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=IkQJ_eCzs3I

Inza Romea, Concha (2014). Documentos TV. “El sexo sentido”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tvsexo-sentido/2616594/

Beckett, Sala (2017). “Repensar la identitat des de l’experiència trans”. Conferència a càrrec de Miquel Missé. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 12/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=xGpKVjiUF5w