PONT DE FRANÇA

Jameson afirma que la cultura és la “d’aquí i ara”, de viure sempre al moment. Ara, no hi ha temps ni espai mental per poder fer reflexions degut a la velocitat de dades d’informació, d’inputs rebuts, provocant que qualsevol informació donada al minut ja és informació caducada i sense contrastar. Un clar exemple és el que ha succeït amb els fets del Pont de França, on s’ha vist que ningú ha disposat de temps ni de criteris suficients per fer-ne una anàlisi crític.

Els “media” ens atorguen el que volem per a fomentar una societat de consum, jugant amb la percepció i la comprensió de tot el que va succeint, reproduint i manipulant la realitat, millorant o inflant les característiques del producte, del succés o de la informació. Aquests, produeixen una cultura de l’espectacle, fixant així estereotips de persones que s’allunyen de la diversitat humana. Baudrillard diu que estem en un estat social absent, emboirat, confós, irresponsable i sense un procés intens de reflexió, que requereix -a priori-  aplicar el camp del saber, de l’educació i de la maduració de l’opinió pública, per tal de poder tenir una resposta crítica, reflexiva, profunda i analítica de la informació i dels inputs que ens van arribant constantment al llarg del dia. 

Dit això, voldria contextualitzar dites teories als successos que van esdevenir al Pont de França de la ciutat del Vendrell. Després d’haver integrat tot el que vaig viure i amb el permís de la família, escric aquestes reflexions, amb la finalitat de poder aportar un moment amb quietud, amb contemplació, buit de temps i d’espai.

El que es va viure divendres, dia 12-02-2021, va ser un reflex del que vivim en la nostra quotidianitat. Es va evidenciar, un cop més, la irreflexió en la que estem sotmesos dia rere dia.

Va sorgir alguna notícia falsa, sense contrastar, amb dades errònies provocant una informació distorsionada del succés. Al mateix temps,  els rumors anaven augmentant al temps que es danyava gratuïtament a la família i als amics afectats, sense pensar en les conseqüències que se’n deriven de dites accions irresponsables. S’entén que les gravacions van bé per les investigacions policials, però què es pretén quan es comparteix de forma descontrolada per les xarxes socials -whatsapp, etc-? No es pensa abans de clicar el botó d’enviar amb tot el que comporta dita acció?. Us agradaria que us ho fessin?. Sembla que, preval ser el primer en treure informació encara que es generin incerteses i falsedats. Com deia Ludwig Witgensttein: ”Del que no es pot parlar, és millor callar.”

El divendres, mai el podré oblidar, vaig ser de les primeres persones que van arribar al llocs dels fets, amb l’afegit que sóc amiga de la mare. En escoltar i llegir la informació que m’ha anava arribant, vaig intentar desmentir-ho tot, però no vaig poder contra un tauró com ho és la societat de la “postveritat”.

Un cop dit això i després de parlar amb la família i en tot el que està patint, només prego que hi hagi una mica d’empatia. Podia haver sigut la teva filla o el teu fill, podia haver sigut el teu nét o la teva neta, podia haver sigut el teu nebot o la teva neboda. Parem-nos a pensar, què estem fent? No tot son algoritmes ni dades ni opinions. Hi ha un món més enllà. 

D’altra banda, voldria aprofitar per parlar dels trastorns i/o malalties mentals. Aquests trastorns  conviuen i es relacionen amb tots nosaltres cada dia. Formen part de la nostra societat i de les nostres vides, encara que no ho vulguem acceptar, per por o per desconeixement. Ens relacionem i es relacionen amb tots nosaltres contínuament, ens acompanyen i els acompanyem. Davant d’això, parlem-ne i normalitzem-los. Perquè, tothom som responsables del patiment de les persones que pateixen algun trastorn i/o malaltia mental, donat que, entre tots i totes, hem construït una societat que és totalment aliena a elles.

Davant d’aquest fet traumàtic, ha quedat palès la forma que tenim de relacionar-nos amb el nostre entorn, reflectint la percepció que tenim d’aquest. S’ha visualitzat com afloren a la superfície les nostres pors i els nostres perjudicis -que si estava embarassada, que amb la “covid” succeeixen aquestes coses, que si era drogoaddicta, etc.- S’evidencien tots els estereotips que ens ha donat la societat per diferents mitjans.

Doncs no, no era res d’això. I, qui vulgui saber-ne més que pregunti a les fonts oficials o a les persones autoritzades per la família, això sí, des del respecte i des de l’empatia. Per tant, us convido a parar, a pensar, a reflexionar, a qüestionar tot el que ens arriba de l’exterior i a cercar temps per analitzar-ho, per dubtar, per pair-ho i per discernir-ne, si cal. Baixem-nos d’aquest tren sense fre i aturem-nos.

No vull donar lliçons de moralitat, però sí que m’agradaria convidar-vos a pensar en què ens estem convertint. L’ésser humà és dels animals més depredadors que existeix, i amb aquests fets, s’evidencia que, tot i amb la tecnologia que tenim a l’abast, seguim sent un dels animals més depredadors.

Hi ha sentiments en joc, hi ha vides en joc, la primera, la teva, tu que m’estàs llegint. Perquè, si aquest succés ens ha d’ensenyar quelcom, és que tothom formem part d’aquesta realitat social que construïm cada dia, i per tant, la podem canviar. Així que, atura’t, dubta, pensa, estima.

Dedicat a la família i a tu, estimada A. 

Olga Sànchez i Centeno