ESPAIS
ESPAIS
Aquells dies de confinament que vam viure, vaig poder observar que una part de la població, (exceptuant les famílies que són d’alta complexitat, com grups de convivència amb persones amb diversitat funcional, amb grans dependents, o que viuen violència de gènere, maltractament, etc.), van anar ràpidament a organitzar tot tipus d’activitats virtuals per les xarxes socials, per tal d’omplir l’espai diari del nostre temps, com si el nostre temps tingués que omplir-se, com si el nostre temps ja no fos nostre, sinó del consumisme.
Per què tanta pressa per consumir? Per què no ens hem donat temps a estar sols, amb la nostra família? Mirant-nos en silenci, o bé, jugant amb els fills i les filles, mentre ho desordenen tot amb rapidesa i gran destresa? Per què no gaudim de la nostra llar, dels nostres records, i com no, de nosaltres mateixos?.
Fa uns anys, vaig escriure un poema anomenat “Espais” que mostra la importància que té que l’individu, sigui conscient del seu lloc de recolliment, per connectar amb el seu ser interior. Som éssers socials per natura i ens agrada estar sempre en contacte amb la gent, sempre amb algú o algunes persones fent qualsevol tipus de projecte o d’activitat, però sovint, necessitem disposar d’un espai vital, el qual ens dona uns moments únics i irrepetibles.
El nostre propi espai, son aquells moments que un està amb hom mateix, vivint de l’amistat o de l’enemistat que es té amb sí mateix, observant la vida que ha creat, del sentiment que ha decidit sentir, del pensament que ha escollit plasmar, del respirar que sovint ha ignorat. Aquests moments, son els que la majoria de vegades ens torna a un perfecte estat d’equilibri i d’harmonia.
Infravalorem aquest espai i quan l’hem ignorat durant molt temps, ens podem oblidar cóm tornar-lo a trobar. Pot sorgir la sensació de no tenir oxigen, d’ofegar-nos estant en soledat. Aquesta sensació, pot ser prové per la falta de comunicació amb un mateix, i al mateix temps, poder resoldre les situacions externes que es generen cada dia.
Davant qualsevol situació de la vida, per insignificant que sigui, sempre ens anirà bé tenir aquest espai per poder comunicar-nos amb nosaltres mateixos, i alhora, discernir segons els nostres propis criteris, les nostres creences, els nostres sentiments i la nostra individualitat, per poder decidir, el què volem i el què no volem experimentar, sempre, des del lloc vital que estem ocupant. No oblidem que tot és un aprenentatge. Hem de ser conscients de no jutjar-nos i de no jutjar. Des d’aquest espai de contemplació, arribarem a comprendre el que ens succeeix en relació amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.
Si per qualsevol situació de la vida, tenim les emocions alterades, els nostres pensaments romandran distorsionats, i al mateix temps, les nostres accions no estaran d’acord amb el que volíem aconseguir, provocant que experimentem la vida com un atac constant. Conseqüentment, vindrà el conflicte, vindran aquelles sensacions tan molestes, que ens faran sentir que estem vivint una vida que no és la nostra. Pot ser, tot es resumeix en que no estem ocupant un espai per poder consultar-nos, o bé, poder estimar-nos, o bé, poder tolerar-nos, o bé, poder comprendre’ns, i alhora, poder interioritzar, en perfecte estat de pau i serenitat, tot el que ens va succeint, per finalment, retrobar-nos, i per què no, reinventar-nos.
Aquest espai és un instant, un moment en el qual, no existeixen interferències externes, no existeix ningú que t’influeixi directament, ni ningú que t’incomodi, tan sols hi seràs tu amb tu mateix o tu mateixa. Si hi ha quelcom que et preocupi mentre estàs en silenci i en pau, detecta-ho i allibera-ho com alliberes l’aire al temps que respires profundament, canviant el que et produeix neguit per quelcom que et calmi i t’aporti pau.
Cada persona té el seu espai, cada ser viu en aquest planeta té el seu espai, cada idea té el seu espai, cada símbol té el seu espai com cada paraula té el seu espai. Com si d’un jardí es tractés, si entre dues plantes es deixa un espai, les plantes creixeran; en canvi, si entre dues plantes no es deixa espai, s’estancaran podent morir. El mateix succeeix amb nosaltres mateixes o nosaltres mateixos, si no ens escoltem ni respectem el nostre espai, podem fer-nos petits fins tal punt que poder morir en vida.
“Espais, és habitar en el teu interior, per després compartir-ho amb els demés.”
Autora: OLGA SÀNCHEZ I CENTENO