CONFINAMENT D’UNA EXPRESSIÓ ALLIBERADA
CONFINAMENT D’UNA EXPRESSIÓ ALLIBERADA
Passejant pel riu, on anava d’infant, em vaig asseure en aquell banc que suportava la penúria latent dins la motxilla del meu cor. Pors, tristor… tot ho compartia amb aquest bon confessor de fusta. Cal dir, que no era l’únic que ho feia. De fet, compartia aquesta virtut amb el meu amic Guifré, qui tenia una facilitat per escoltar durant hores els meus neguits sense jutjar-me. Ho feia des de l’anhel de cercar l’enteniment per conèixer el que em succeïa.
En Guifré ara no hi és, va partir als móns subtils dels esperits… fa uns anys, recordo una d’aquelles trobades casuals pel riu. Era un dia ennuvolat, amb fort vent de tempesta, que predeia el meu estat anímic. Inesperadament, es produí una conversa insondable, on li vaig expressar l’abisme emocional que estava vivint en el meu interior:
Guifré, imagina’t vivint en una gàbia amb la porta oberta i cada cop que la vols traspassar, sobtadament, ve una ventada que et porta endins sense aturador. Així em sento, amb els torrents emocionals que recorren les venes del meu cos. És com fer un ràfting per les aigües de Sort, sense cap instrucció ni monitoratge. Unes aigües descontrolades, dins d’uns límits que no reconeixen. Volen sortir i desbordar-se, però només troben el camí que les condueix a una caiguda cega i incerta. Així visc, Guifré, en una lluita constant entre el meu ésser físic, emocional i racional.
Desconec si aquell dia en Guifré em va comprendre però crec, sincerament, que va estimar-me tal com era…
Guifré, des d’allà on siguis, et revelo que m’he atrevit a ser qui sóc. Després de tants anys, he sortit d’aquest confinament viscut en silenci, per poder esdevenir, existir i viure des de la llibertat del meu ser. Com intuiràs, no ha sigut una sendera fàcil, i encara queda molt per caminar. De fet, un cop superada la meva gàbia, de retruc, m’he topat amb d’altres gàbies que, gratuïtament, m’ha ofert la societat. Però, m’estimo com soc. I sobretot, m’accepto: ara ja no sóc en Lluc, sóc la Llúcia. Gràcies, Guifré. T’estimaré sempre.
Olga Sànchez i Centeno
29 de juliol de 2020