NEGUITS PANDÈMICS

NEGUITS PANDÈMICS

Gestionar una pandèmia, és complicat, tots ho sabem. Però, quan tindrem un debat públic vers la política emprada? S’ha prioritzat durant tota la pandèmia una política restrictiva, és a dir, basada en la prohibició, la sanció i la pèrdua de llibertats individuals, i per tant, col·lectives. 

 

INVERSIÓ 

En les sis onades -tal com ho diuen- no s’ha aplicat una política constructiva suficient ni eficient, com pot ser, més inversió en sanitat (augment de plantilla, millor condicions laborals, més recursos, adaptació de les instal·lacions, recursos materials, etc.), més inversió en les escoles i en l’ensenyament, tan l’ordinari com l’especial -aquest últim sempre se’l deixen- (augment de plantilla, millor condicions laborals, més recursos, jornades intensives amb diferents horaris per minvar la massificació en les entrades i sortides, reducció de ràtios per aula, millorar els sistemes de ventilació, filtres “hepa”, millorar l’accés a les escoles, més recursos materials, etc.), més inversió en les residències d’avis i centres residencials de persones amb diversitat funcional (no s’ha escoltat les famílies afectades ni les seves demandes), més inversió en transport públic (el qual anava massificat en hores punta) i altres entitats de serveis socials que treballen per les víctimes de violència masclista, entre d’altres. 

 

DISCAPACITAT i DEPENDÈNCIA 

I, cal afegir, l’oblit constant per part de l’administració pública i del govern, de les persones amb discapacitat, o bé, amb gran dependència que estan a les llars sota unes cures que els hi fan les cuidadores (la majoria dones que van deixar de treballar) sense cap tipus de recolzament. Actualment, encara hi manquen molts serveis que no arriben a aquests usuaris (fisioteràpia, psicologia, logopèdia, terapeutes ocupacionals, etc.).

 

DIGITALITZACIÓ

Amb aquestes polítiques restrictives s’han perdut molts serveis, tan des de l’àmbit de la justícia com de tots els departaments que conformen un entitat pública. La digitalització tardana i la manca d’organització ha fet que gran part de la població que pateix dita bretxa digital quedés completament alienada de la seva pròpia societat que l’imposava certa burocratització, a la qual no s’hi podia accedir. Tanmateix, amb la distribució de recursos -també tardana- han deixat al marge molta ciutadania que pateix una bretxa econòmica important, evidenciant que la gestió de la pandèmia també ha potenciat la desigualtat social i econòmica.

Tal com va dir la Núria Terribas al FAQS, “no s’ha cercat la proporcionalitat, ni els pros i contres de cada decisió”.  

En el programa FAQS de dissabte, dia 12 de febrer de 2022 es va evidenciar la manca de sentit d’algunes decisions, moltes d’elles contradictòries i unes anul·lant les altres produint constantment dita “antinòmia”. No obstant, s’entén que a l’inici de la pandèmia s’anés una mica confós, però portem dos anys i sis onades i encara es prenen decisions a curt termini, sense pensar en les conseqüències i visió per dissenyar i implementar unes polítiques públiques per fer front altres pandèmies que podríem patir. Al meu parer, aquest és l’error més gran. Tal com va dir en Salvador Macip al programa “No estàvem preparats ni estem aprenent”.

 

COMUNICACIÓ i LLENGUATGE

D’altra banda, també s’hauria de fer un debat profund i seriós vers la comunicació i el llenguatge emprat en aquests últims anys referent a la “covid19”. Realment, és molt preocupant com unes institucions públiques empren un llenguatge totalment segregador, criminalitzador i ple de judicis vers quelcom que difereix i alhora, infantilitzen a la població. Cóm pot ser que institucions i mitjans públics s’hagin atrevit a emprar un llenguatge gairebé “inquisitorial” enlloc de comunicar d’una manera entenedora i objectiva, el que els científics anaven descobrint i les raons per les quals s’adoptaven tals decisions. Falta molta pedagogia i didàctica al respecte. Les universitats haurien de mirar què  poden fer perquè les properes generacions adoptin una altre llenguatge vers lo desconegut i vers els discursos que dubten de la versió oficial. 

No oblidem que el llenguatge forma el pensament i, el pensament genera accions”. 

Tal com apuntava Ludwig Wittgenstein en el Tractat Lógico-Philosophicus

“Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món. Tan sols conec allò pel que tinc paraules”.

Pensem-hi doncs, quines paraules s’han emprat en els últims anys? Quines paraules s’han emprat de manera despectiva en tots els mitjans, públics i privats, obviant els discursos que divergien de les directrius dominants?.

 

DIVIDEIX I VENCERÀS

Les accions ocorregudes han sigut diverses, com confondre la ciutadania generant por pel desconeixement i la manca d’informació; generant crispació i radicalització de postures divergents, amb una part o la totalitat dels discurs dominant escaient i, una nul·la reflexió vers el que estava succeint; enfrontaments i persecució de pares i mares de les escoles amb l’assenyalament dels alumnes d’escoles i instituts, entre d’altres fets. La nostra societat necessita una explicació, reparació i temps per poder entendre i integrar d’una manera assenyada i no només instintiva, tot el que ha succeït. Restem a l’espera que la política deixi de ser instintiva (dominat per l’instint de supervivència) i es converteixi en més racional (amb polítiques a curt, mig i llarg termini) incloent a tota la ciutadania (i no només a una part d’ella).

 

RITUS DE PAS – DEFUNCIÓ i DESPEDIDA

D’altra banda, quelcom molt important: cóm s’han tractat les dades de les persones que malauradament van traspassar en aquesta pandèmia. Es van comptar totes les defuncions com a mort “covid19”, en canvi, ara s’està descobrint que no totes eren mort per “covid19”, sinó mort amb “covid19” (cosa molt diferent). S’haurien de demanar explicacions davant d’aquests fets. 

Amb tot això, caldria parar i preguntar-nos si els protocols han sigut els adequats. Dels protocols que es van imposar vers la defunció d’un familiar -no ho oblidem- en quedaran moltes seqüeles. El no poder fer el ritual de pas com és l’acomiadament de la persona estimada provoca una ferida que costa molt de reparar. El dol no es fa correctament, generant en la salut mental i emocional una cicatriu irreparable, sentit de culpabilitat i confusió, sense poder tancar el cicle adequadament amb aquella persona i experiència. 

El ritual de pas de l’enterrament o crematori és quelcom del que no s’ha parlat, però que moltes famílies tenen dubtes vers les despulles dels seus familiars. No són temes agradables però no haurien de quedar soterrats, perquè tard o d’hora, surten. Per tant, preguntem-nos, realment: no teníem ni tenim eines per haver-ho fet d’una altra forma? Cóm podem reparar aquest dolor?

 

SOCIETAT EMPOBRIDA 

La nostra societat ha quedat marcada, dividida, confosa, empobrida, amb problemes econòmics, mentals i emocionals importants, mentre les oligarquies, els monopolis i el capitalisme neoliberal instaurat en els àmbits de l’habitatge, empresa, serveis socials, educació, ambient, sanitat, salut, etc., segueixen mantenint el seu magne poder. 

Cal fer canvis urgentment -donat que encara no s’han produït- perquè aquesta societat, d’aquí a 20-50 anys vista, pugui viure amb dignitat i, no només sobreviure enfrontant-se els uns amb els altres. La clau és el sistema i s’ha de canviar. La ciutadania hauria de tenir-ho clar: la “covid19” ha destapat el que no funcionava -i segueix sense funcionar- però no pot ser l’excusa ni l’argument que les coses segueixin anant malament. 

Cal reflexionar sobre quina societat volem construir, ser proactius per debatre-ho i ser valents per implementar-ho.

Olga Sànchez i Centeno

13 de febrer de 2022

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.