QUÈ ÉS L’ESPECTADOR?

1.- INTRODUCCIÓ

Aquest anàlisi pretén analitzar la figura de l’espectador a través de diferents obres creades a finals del segle XX. Al mateix temps,  es presenta una breu contextualització del rol del públic i com aquest ha anat evolucionant al llarg del temps. 

La variabilitat històrica dels públics de l’art és quelcom evident. Tal com expressa Andrés Hispano (p. 40-62), l’evolució de l’espectador es pot il·lustrar en diferents imatges. D’una banda, des dels seus orígens -on el públic era barruer i de poc gust-, o bé, amb el públic que conscientment anava gaudir d’una obra, i per últim, el que se l’ha trobat casualment. D’altra banda, l’obra podia ser descoberta, d’una forma tota organitzada i etiquetada, procés propi de la modernitat i del positivisme, o bé, a través der l’organització dels diferents elements que composen l’obra -tal com va visualitzar Wagner en el seu Teatre de [1]Bayreuth”-, aportant noves condicions per a l’espectador. Amb tot això, es cercava crear un abisme entre el públic i l’escenari, la qual cosa, fou el precedent de la sala cinematogràfica. 

Paral·lelament, a l’avantguarda europea es van començar a crear sales obscures on l’espectador “desapareix” del camp visual, unificant a les persones en un sol ens, fins que s’obren les llums i recuperen la seva individualitat. La sala obscura és anterior al cinema i respon a la necessitat de proporcionar entreteniment i evasió a una massa de gent amb temps lliure que la quotidianitat no li proporciona. Posteriorment, l’esforç per portar el negoci del cinema a una sala privilegiada, va donar lloc a un públic educat, burgés, que va conèixer l’esplendor del setè art entre els anys 1910-1930 (Palmira González, 2010). Més endavant es va anar obrint a tots els públics, creant un acte social de consum cultural. 

En canvi, en la cultura nord-americana, el públic serà una massa d’espectadors que referendarà al líder o producte (a consumir). Pertànyer a la majoria es convertirà en quelcom positiu, i aquesta massa donarà prestigi a l’objecte o líder en qüestió. Veiem doncs, com els polítics crearan els seus espectacles per al públic, que es convertiran en votants potencials, amb una posta en escena similar. Per tant, introduiran elements a l’escenari, com poden ser persones espectadors estereotipats que reforçaran el discurs que pronunciarà l’orador, similar al seu precedent, els espectacles de màgia.

Amb tot això,  l’obra va irrompre als espais privats de la població, com ho va fer la televisió, passant del públic de masses a uns espectadors fora de l’espai públic. Un espectador pot escollir què consumir a través del comandament d’aquesta eina d’entreteniment, implementant models de pensament i patrons de conducta, en els consumidors. Aquest procés acaba en la digitalització i les xarxes socials, les quals desdibuixen la frontera entre públic i escenari, atorgant nous rols al públic (Jose Luis Marzo, 2009).

Tanmateix, l’art modern requerirà dels espectadors per a que puguin desvetllar el significat de les obres. El creador parlarà a través de les obres, les quals, aniran destinades a revertir la realitat social. No obstant,  l’art era revolucionari en l’avantguarda però el fracàs va venir pel públic d’aquesta, donat que el formalisme acabà canviant conceptes com expressió pel de comunicació, més pròpia de la industria i de la comunicació de masses. Actualment, això arriba a les xarxes socials, on es descontextualitza qualsevol obra o expressió, convertint l’espai en un escenari més propi d’actors privats: promocionant la seva biografia o fent desaparèixer l’obra i el seu debat. (Jorge Luís Marzo, 2009: pp. 39-61).

2.- QUÈ ÉS L’ESPECTADOR?

En el procés de contemplació d’una obra, l’espectador és l’últim dels elements de la tríada: autor, obra i espectador. En dita equació, el pes específic és el mateix: no pot existir una obra sense espectador ni tampoc sense creador. Tanmateix, no pot existir un espectador sense obra ni autor.

Alguns autors han treballat en la conformació del concepte de l’espectador, però no s’ha arribat a una definició que expliqui la complexitat d’aquest concepte. No obstant, coincideixen en la interacció que té l’espectador amb l’obra, ja sigui de manera passiva o activa. L’individu ha d’interactuar amb l’obra, és a dir, exercir les funcions pròpies del rol d’espectador, com poden ser contemplar, jutjar, qüestionar, creure, discriminar, criticar, acceptar i rebutjar, etc.

Un espectador es fa amb el fet de contemplar una obra creativa i amb la interacció que fa amb ella. No obstant, quan l’espectador s’enfronta per primer cop a una obra d’un gènere determinat, senzillament la contempla, ja que està en el procés d’aprenentatge per ser un espectador d’aquest tipus d’obres en particular, degut a que els missatges no són rebuts uniformement per totes les audiències -i el nivell d’influència que reben, varia-. No es pot comprendre el que no es coneix, ja que generalment, lo desconegut passa desapercebut. Per iniciar la comprensió d’un fenomen, aquest no només apareixerà davant de l’espectador, sinó que la persona ha de donar-se compte de que existeix: és llavors quan comença el procés de desxiframent de qualsevol objecte.

Després d’aquesta primera trobada (i en cas que l’espectador s’aficioni a les obres d’art d’un autors en concret, un gènere o una disciplina) es creen relacions més sòlides amb un tipus d’obra particular, cosa que difícilment ocorre quan està en les primeres etapes del procés de consolidació com espectador. La persona desenvolupa cada dia més les seves capacitats per interactuar amb els projectes que els autors li presenten i assumeix el total de les funcions dels de la seva classe. Diferents aspectes que podem tenir en compte -en referència a l’espectador i a la rebuda de l’art contemporani- són: la distribució desigual del capital cultural, que predisposa de manera diferent a la recepció de l’obra i, d’altra banda, l’autonomia que ha agafat el camp artístic, en forma de crítics, col·leccionistes, revistes, etc. (Joan Campàs, 2015: p. 6). 

Tanmateix, Pierre Bourdieu diferenciava els espectacles populars dels burgesos. De fet, el públic cultivat, d’espectacles més classistes, tendeix a distanciar-se i a reprimir-se a l’hora de mostrar la seva resposta, ja que ho fan segons certes normes o rituals, mentre que els espectadors d’extracció popular, tendeixen a mostrar el seu entusiasme o rebuig d’una manera més evident. Tal com expressa Bourdieu (1979: p. 498), la forma de participació del públic és un clar indicador de la condició social de l’espectacle.

Per exemple, en un concert de música clàssica, durant  l’actuació del solista, tot i semblar-te excepcional, t’has d’aguantar les ganes d’aplaudir fins el final del moviment. En canvi, en els concerts de música popular, com per exemple, els dels Beatles, el públic son les fans que prefereixen xisclar sense parar i de tant en tant, desmaiar-se o intentar saltar a l’escenari (Manuel Delgado, 2009: pp. 105-106). En canvi, pel que fa a la composició i l’actitud del primer públic massiu i secular en les exposicions de pintura, cal destacar la seva heterogeneïtat.

En el camp de les arts visuals, és en el segle XVIII quan el terme “públic” s’utilitza per referir-se a tota la comunitat de francesos o parisencs que visitaven els salons. També és en aquella època quan la composició i la funció d’aquest públic es va configurar en un important motiu de discussió. Però, com hem vist, enmig d’aquell públic hi havia uns representants destacats, que fins i tot parlaven a vegades en nom de l’opinió pública, i que eren els comentaristes i crítics d’art, que ja hem vist que eren de condició i professions diverses. És a dir, el tema del públic artístic té dos nivells: som en un d’ells quan parlem del públic referint-nos a la gent en general que entra en contacte o participa com a receptor o espectador de l’obra d’art. Per tant, és una ficció la idea del públic com a subjecte col·lectivament receptor. Són individus aïllats els que viuen l’art.  (Joan Campàs, 2015).

D’una banda, les respostes eren individuals, però d’altra banda, la concentració d’individus en determinats espectacles o auditoris produeix una espècie de contagi psicològic que fomenta reaccions semblants. L’interès per l’obra i la seva interpretació no és quelcom exclusivament personal, ja que són aspectes condicionats per la nostra educació, gustos i cultura, fets no deslligables del nostres entorns socials. 

D’altra banda, hi ha grups de públic socialment diferenciats -els dels diversos mons de l’art, per exemple-. Aquests grups no són totalment homogenis, heterogenis ni independents. De vegades, el públic artístic pot ser essencialment heterogeni (el dels primers salons), però també pot tenir a cops molts trets en comú (les biennals o fires d’art actuals); és un grup variable i difícil de delimitar (hi ha obres que es converteixen en un èxit inesperat), però alhora es pot delimitar aproximadament (les expectatives de molts tiratges editorials es solen complir). 

Una conclusió que es pot extreure és que hi ha poques generalitzacions vàlides a fer sobre aquest públic que oscil·la entre els individus aïllats i la massa anònima, i que també és variable (però sovint no tant com per no poder fer prediccions raonables) en quant a la seva extensió, composició i reacció. De fet, el públic artístic té moltes dimensions. Més adequat seria parlar de sectors de la societat determinats que constitueixen els diversos públics de l’art.

3.- ANÀLISI DE CAS

Tradicionalment, el paper del públic en el món de l’art ha sigut de receptor de les obres. No obstant, a mitjans del segle XX, amb la irrupció de les classes mitjanes als Estats Units i gran part d’Europa, varen començar a produir-se una sèrie de transformacions, tan dins com fora del món de l’art que acabaria redefinint el paper de l’espectador.

Un dels principals canvis va sorgir amb l’aparició de produccions artístiques que pretenien establir un tipus de relació entre l’obra i el públic. Amb aquesta idea de que l’espectador podia interpretar l’obra en funció del seu bagatge cultural i les seves vivències personals, donant-li el seu propi significat, alguns dels artistes començarien a revolucionar les regles de la interpretació.

Paral·lelament, el mercat de l’art, que fins aleshores havia quedat reservat als grans mecenes, començava a redefinir-se, obrint les seves portes a un nou i massiu públic artístic. Per això, la qualitat i l’originalitat perdrien importància, donant-li un major protagonisme al consum i als mecanismes de manipulació de les masses (Nuevos Públicos I Soy Cámara, 2016).  

Davant d’aquesta tendència del mercat a apoderar-se de l’art, entre finals del segle XX i principis del segle XXI, ressorgeix amb força la participació del públic. D’aquesta forma, en l’art contemporani s’observa una inclinació a interactuar amb l’espectador, basant-se en la idea d’estètica relacional, tal com ho anomenava el crític francès Nicolas [2]Bourriaud quan es referia a la idea de que l’obra es completa quan és contemplada pel seu destinatari final, convertint-se el públic i les seves interaccions en part de l’obra d’art. És així com alguns artistes desafiaven les noves regles de l’art imposades pel mercat, però també els nous valors de l’individualisme i el materialisme que imperen en la societat contemporània. D’aquesta forma, molts artistes incorporaven un significat polític a l’obra. I és que l’art com forma d’expressió s’ha convertit en una eina de crítica social amb capacitat de desafiar al sistema i presentar alternatives a l’estatus quo i a “l’establishment” imperant.

No obstant, aquesta actitud crítica, sovint provocativa, alternativa a tots els cànons socials establerts, poden confondre a certs sectors d’un públic heterogeni, generant diferents relats a l’hora de la interpretació, sovint sorprenents per al propi autor.

Un exemple d’això seria la resposta que va obtenir una obra de l’artista afroamericà [3]David Hammons en 1988. Després de la campanya presidencial, va aixecar en un aparcament de Washington D. C. Una escultura en forma de tanca publicitària amb una imatge pintada del mossèn Jesse Jackson, derrotat en les primàries pel demòcrata [4]Michael Dukakis. 

La imatge del candidat havia sigut sotmesa a alteracions, mostrant la cara del polític afroamericà amb la pell blanca, el cabell ros i els ulls blaus. Per sobre d’aquesta imatge s’havia escrit amb esprai “How Ya Like Me Now?”, visualitzant l’estereotip de l’home occidental. Aquesta obra formava part d’una exposició d’arts alternatives, però la seva presència va ser efímera, perquè, recent instal·lada, una banda afroamericana va acabar trencant-la. Erròniament, els vàndals havien interpretat l’obra com una mostra de racisme que pretenia burlar-se del primer candidat negre a la presidència del govern dels Estats Units. No obstant, la intenció de l’autor era, precisament, criticar el racisme de la classe dirigent blanca.

Font: https://www.artsy.net/article/artsy-editorial-painting-jesse-jackson-white-man-provoked-sledgehammer-attack

O bé tal com succeí amb David Nelson amb l’obra Mirth & Girth (Joan Campàs, 2015: pp. 71-72). Joan Campàs exposa, que en conèixer dita obra, els grups oposats a aquesta es van començar a organitzar. Al mateix temps, els diaris locals i un conseller municipal, foren alertats, amb la conseqüència que el mateix Consell Municipal va votar una resolució per exigir la retirada del quadre, mentre entraven a la galera per despenjar-lo. Amb tot això, l’escola es va comprometre a demanar perdó i a no exposar-lo més enmig de reivindicacions de la premsa i una població mobilitzada amb consignes en contra d’aquesta obra, compartint espai amb la contra-protesta dels estudiants.

De fet, el que pretenia l’autor era visualitzar un discurs iconoclasta i anti-homosexual. No obstant, es va posar en evidència els valors com drets de les minories racials, sexuals i de gènere, que restaven molt arrelats, defensats per col·lectius ja existents.

Font: https://www.ntticc.or.jp/en/feature/1995/The_Museum_Inside_The_Network/fileroom/documents/Cases/330nelson.html

Amb els exemples de les diferents interpretacions que van tenir aquestes obres, podem observar que no existeix un públic col·lectivament receptor de l’obra d’art, ja que, per molt influenciades que es trobin les seves reaccions a les impressions artístiques, no deixen de ser individus aïllats els que viuen l’art a la seva forma. D’aquesta manera, la vivència artística de dues persones socialment similars, serà diferent perquè, encara que es respongui a uns patrons socials comuns, el seu bagatge cultural mai podrà ser el mateix, ja que la percepció de cadascun d’aquests individus variarà en funció de les seves experiències i de les distintes influències rebudes al llarg de la seva vida.

No obstant, tot i que siguin actors individuals que busquin en l’art, un gaudi personal, les seves eleccions estètiques es trobaran en part influïdes per institucions que utilitzen les arts per a propòsits més complexes, que inclouen objectius, no tan sols econòmics, sinó també simbòlics. I és que, si bé l’art hauria de ser un fi en sí mateix, es fa un ús d’aquest per reforçar la falsa consciència del públic. El fet de disposar de diferents alternatives de consum cultural no ha de ser un problema, ja que ha d’haver-hi moments per a tot, inclòs per a l’evasió fàcil i l’entreteniment més senzill. El problema sorgeix quan la cultura de masses es converteix en l’única alternativa per a la persona d’educació i classe mitjana.

A més, els mitjans de comunicació de masses, tot i que contribueixen a la difusió de l’art, ho fan d’una forma censurada. Així, per exemple, els programes culturals que s’emeten en televisió tendeixen a fer pensar al públic que es poden explicar en un minut els criteris amb els que es valora l’art contemporani, mostrant una visió parcial i adaptada al desig d’apropiació de l’art que domina al públic actual.

4.- CONCLUSIÓ

Veiem doncs, com el concepte d’espectador ha anat variant al llarg de la història, prenent altres conceptes com receptor i usuari. Tot plegat, ha anat evolucionant al mateix temps que ha anat variant el context sociohistòric que ha envoltat l’art. Depenent del context sociopolític, el relat de l’art era confirmar el missatge de les classes dominants fins arribar a l’àmbit contrari en el segle XX, com era qüestionar el discurs dominant i els cànons establerts.

Amb tot això, el rol de l’espectador i la seva conducta ha anat transformant-se també. Aquest ha anat prenent altres dinàmiques, ja sigui, passiu (no participatiu) o actiu (participatiu), és a dir, formant part activa de l’obra, on cadascú la interpretarà d’una forma diferent segons les experiències subjectives que ha tingut, tal com analitzava [5]Freud (2016), arribant  al segle XXI amb el “net art” on ja es desdibuixen l’espai privat i l’espai públic (Nuevos Públicos I Soy Cámara, 2016: 13’-14’30’’).

Curiosament, la figura de l’espectador, en principi, no es valorava gaire, per això, en la major part dels anàlisis del món de l’art, no hi ha gaire dades al respecte. No obstant, en els darrers anys, se li ha pres l’atenció que mereix, sobretot, després de ser un ens participatiu, el qual, dona un sentit i significat a l’obra que pot ser diferent al que havia referit l’autor a priori, tal com s’evidencia en els exemples citats anteriorment.

La qüestió rau, en com aniran evolucionant aquestes figures, tan la de l’espectador com la del públic, ja sigui poc nombrós o de masses, i com aquests aniran interaccionant amb l’obra. Tanmateix, en quin lloc quedaran els diferents espais privats i els espais públics?. L’obra seguirà descontextualitzada, en introduir-les a l’espai virtual, desdibuixant l’àmbit públic del privat, o bé, un percentatge, perduraran contextualitzades en espais més tradicionals? L’art, s’està democratitzant, o bé, quedarà una part de l’art on només tindran accés uns pocs?. En el cas del “net art”, s’ha previst la bretxa digital i les desigualtats socials, cada cop més evidents, a l’hora de preveure quin tipus d’espectador podrà gaudir d’aquest?. 

[1] https://elpais.com/diario/2004/08/07/babelia/1091833571_850215.html

[2] https://perspectivasesteticas.blogspot.com/2013/01/la-estetica-relacional-de-n-bourriaud.html

[3] Més informació sobre l’autor: https://www.moma.org/artists/2486

[4] Derrota amb pacte: https://elpais.com/diario/1988/07/19/internacional/585266402_850215.html

[5]Freud, S. (2006). “El malestar de la cultura y otros ensayos”. Madrid: Alianza Editorial


BIBLIOGRAFIA

Basterra, Fco. G. (1988) “Pacto electoral de Dudakkis y Jackson”. El País Internacional. @Ediciones EL PAÍS. Grupo PRISA. [Article en línia]. [Data de consulta: 11 de desembre de 2021]. Recuperat de: https://elpais.com/diario/1988/07/19/internacional/585266402_850215.html

Bourdieu, P. (1979) “La distinción. Criterio y bases sociales del gusto”. Barcelona: Taurus. Pemnguin Random House Grupo Editorial

Campàs i Montaner, J. (2015). “Sobre el receptor”. Barcelona: FUOC

Campàs Montaner, J., (2015). “Introducció a l’història de l’art. L’artista al llarg

de la història”. Barcelona: FUOC.

Cirici Perillcer, A. (2009). “Art i societat”. Santa Coloma de Queralt: Obrador Erendum i Publicacions URV

Delgado, M. (2009). “Hordas espectadoras. Fans, hooligans
y otras formas de audiencia en turba. En Querido Público El espectador ante la participación: jugadores, usuarios, prosumers y fans, pp. 103-116”. Murcia: CENDEAC.

Freud, S. (2006) “El malestar de la cultura y otros ensayos”. Madrid: Alianza Editorial

González López, P. (2010) “L’època del cinema mut i clàssic (1895-1930). Història del cinema”. Barcelona: FUOC

Hispano, A. (2009). “Contraplano: imágenes del espectador. En Querido Público El espectador ante la participación: jugadores, usuarios, prosumers y fans, pp.: 39-62”. Murcia: CENDEAC.

Marzo, JL. (2009). “Se sospecha de su participación: el espectador de la vanguardia. Contraplano: imágenes del espectador. En Querido Público El espectador ante la participación: jugadores, usuarios, prosumers y fans, pp. 63-82”. Murcia: CENDEAC.

Moma “David Hammons. American born 1943”. [Article en línia]. [Data de consulta: 11 de desembre de 2021]. Recuperat de: https://www.moma.org/artists/2486

Wenger, C. R. (2013) “L’estètica relacional de N. Bourriaud”. Perspectivas Estéticas. [Article en línia]. [Data de consulta: 01 de desembre de 2021]. Recuperat de:  https://perspectivasesteticas.blogspot.com/2013/01/la-estetica-relacional-de-n-bourriaud.html)

VIDEOGRAFIA

Soy Cámara CCCB (2016) .“Nuevos Públicos I Soy Cámara”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 10 de desembre de 2021]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=Qr6diHidFNw

FOTOGRAFIA

CAC Censorship Archive “David Nelson’s -Mirth & Girth”. ICC – INTERCOMMUNICATION CENTER. [Foto en línia]. [Data de consulta: 5 de desembre de 2021]. Recuperat de: https://www.ntticc.or.jp/en/feature/1995/The_Museum_Inside_The_Network/fileroom/documents/Cases/330nelson.html

Cohen, A. (2018). “This Painting of Jesse Jackson as a white Man Provoked Sledgehammer Attack”. Artsy. [Foto en línia]. [Data de consulta: 5 de desembre de 2021]. Recuperat de:  https://www.artsy.net/article/artsy-editorial-painting-jesse-jackson-white-man-provoked-sledgehammer-attack

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.