Si això és un home – Primo Levi

Si això és un home – Primo Levi

En aquest article intentaré analitzar diferents aspectes com la deshumanització, l’obediència a l’autoritat, l’alienació, en resum,  crims contra la humanitat contrets en el segle XX. Tot plegat, basant-me en un testimoniatge, com ho pretén ser l’obra de Primo Levi “Si això és un home”. Però, qui va ser Primo Levi?. Us faré cinc cèntims vers la seva persona.

Primo Levi va néixer a Turín, l’any 1919, en una família d’origen jueu. Va finalitzar els estudis, graduant-se en química. L’any 1943, amb tan sols 24 anys, Levi es va unir a la resistència antifeixista italiana “Comité de Liberación Nacional”, mentre l’odi cap els jueus s’anava estenent per tota Europa. A finals d’any, de 1943, una tropa feixista va arrestar a Levi i el va deportar a Polònia. Després de cinc dies viatjant en un vagó de tren replet de persones, moltes de les quals morien allà per gana o per set, Levi va arribar a Birkenau, un subcamp d’Auschwitz on eren rebuts i seleccionats els nous presos. Amb el tatuatge del número 174.517 va minvar la seva identitat donat que dit etiquetatge l’identificava com un pres de Monowitz:
“Häftling: he après que jo soc un Häftling. El meu nom és 174.517; ens han batejat, portarem mentre visquem la marca tatuada al braç esquerre.[…]” (Levi, P., 2019: p. 34).

Amb tot això, començava el que ell descriuria en la seva trilogia: “Si això és un home (1947)”, “La tregua (1963)” i “Los hundidos y los salvados (1986). L’abril de 1987 Primo Levi va morir caient pel buit de les escales de l’edifici de casa seva. Tot i que, encara no s’ha evidenciat si va ser un accident, o bé, un suïcidi. 

Si ens centrem en el llibre “Si això és un home”, aquest està redactat en format etnogràfic i al mateix temps, en format d’assaig moral. És un relat que l’autor narra d’una forma neutral, descrivint tot aquell microcosmos que va viure. Segons ell, va ser una forma d’intentar comprendre la part més “salvatge” de la “psique” humana, atès que no volia sentir odi. Volia donar una explicació racional, gràcies a la seva formació científica, a tot “l’horror” que va viure i veure, i així, trobar la pau interior per seguir vivint amb certa normalitat i amb dignitat, sense que les imatges més cruentes, tornessin a aparèixer en la seva ment. El dubte rau, en si ho va aconseguir…

Si això és un home, està format per diferents episodis temàtics, concretament per 17 capítols, per tant, no és un diari literalment parlant, donat que no consta, de dies en ordre cronològic. Però, sí que expressa el que va viure en el “lager” segons què feia o on era.. 

Resumint breument, el recorregut que fa en el llibre, va des de la seva captura i viatge als camps fins l’alliberació. En aquest recorregut, ens descriu el camp, la seva logística, la distribució dels barracons, l’estructura del camp, la jerarquia social, els horaris i les diferents rutines. Al mateix temps, descriu el procés de pèrdua d’identitat, d’alienació per la dificultat en la comunicació, les tortures i la relativitat que agafa els conceptes del bé o el mal, en el camp. D’altra banda, també ens explica el funcionament de l’infermeria o Ka Be, el treball, les relacions socials entre els altres presoners i la influència del clima per poder sobreviure. Amb tot això, aporta un tret cultural com son els versos de Dante, aportació que el fa sentir humà. Finalitza el llibre amb l’arribada dels soviètics i el procés d’alliberament dels presos i alhora de la seva pròpia alliberació.

Tal com explica Maria Campillo, p. 82: “Al pròleg, […], Levi justifica el -caràcter fragmentari- que pot atribuir-se a l’escriptura dels capítols per unitats, -per ordre d’urgència-, i no en una successió lògica; explica que la feina d’ajustament i de fusió és posterior i se subjecta a una elaboració planificada, i afirma excloure’n del procés d’invenció (em sembla superflu afegir que cap dels fets no és inventat)”.

Podem observar que el llenguatge que Primo Levi empra, és neutral i dantesc, evitant tot tipus de rancúnia, emoció natural després d’ haver viscut la tortura i l’infern en primera persona. Maria Campillo (p. 82)  creu que: “En efecte, potser la característica més remarcable de l’escriptura sobre la realitat concentracionària és l’ús al·legòric de l’infern. […] relaciona l’esquema concèntric del llibre amb la Commedia de Dante, i en concret amb la part de l’Inferno, de la qual hi ha moltes cites, explícites o no, al llarg del llibre”. De fet, tal com diu Maria Campillo, la primera cita la podem trobar a l’arribada al lager, concretament a l’inici del capítol al Fons (Primo Levi, p. 26): “Això és l’infern. Avui, als nostres dies, l’infern ha de ser     així, una habitació gran i buida, i nosaltres, morts de cansament, hem d’estar drets […]”. També, cita a Dante, concretament el Cant XXVI de l’Infern, en el capítol del “Cant d’Ulisses” (Levi, P., 2019:pp. 152-157), quan el narrador intenta ensenyar la llengua italiana a un estudiant alsacià. 

Amb tot això, en una entrevista feta a Primo Levi, l’any 1982, en el minut 4:10 es veu com Dante va ser un referent per a Primo Levi. En aquest moment parlava del tipus de llenguatge que s’usava amb la llengua polonesa en els camps. Una llengua on s’insultava, és a dir, una llengua dantesca. “Hablaban insultando, esta llengua que nos parecía hecha solo de consonantes, una llengua dantesca” (entrevista 1982: minut 4:10).

Convé ressaltar que, l’holocaust també va tenir la versió femenina de l’experiència als “lager”. Concretament la de Charlotte Delbo, que va viure en primera persona aquest horror, va escriure tres llibres en prosa i en vers allunyant-se de la narració, gairebé etnogràfica, que va aportar Primo Levi. El seu estil que mostrava la vida al camp, visualitzava l’horror, el recollia, l’interpel·lava i l’inundava amb la bellesa de l’art. D’aquesta forma, es podia sentir humana. L’art, la cultura, la bellesa, ens humanitza. Charlotte Delbo, per exemple, narra de forma diferent a Primo Levi, l’experiència del recompte. Ella explica com hi havia un grup de dones que havien d’anar al bloc dels experiments per fer-hi de conillets d’índies. “Més endavant, s’atura a les files de les gregues. -Pregunta: ¿Quines dones de vint a trenta anys han tingut un fill viu?-. Han de renovar els conillets d’Índies del block d’experiments. […]” (El recompte, p. 78). Aquest detall no surt a l’obra de Primo Levi.
 
En el capítol “del carrer de l’arribada , al carrer de la sortida”, de Charlotte Delbo, capítol que correspondria al de “El Viatge” de Primo Levi, es diferencia alguns fets descrits. Charlotte Delbo prioritza les dones que son mares, en canvi, Primo Levi no insisteix tan en la seva descripció (Charlotte Delbo, 12-14): “Hi ha una mare que clava una bufetada al seu fill de cinc anys potser perquè no vol donar-li la mà i ella vol que s’estigui quiet al seu costat.” mentre s’endinsen al lager. En quan arriben a un edifici: “I quan criden a les dones que es despullin, elles primer despullen les criatures procurant no despertar-les del tot. […] i elles comencen a despullar-se davant les criatures, què hi farem […] i quan els homes entren per una altra porta a la sala de dutxes, també nus, elles amaguen les criatures amb el seu cos.”. 
 
“La meva mare
eren unes mans un rostre
Han posat davant nostre les nostres mares
Nues
Aquí les mares ja no són mares per als fills.” (p. 19).

Altra cosa, no menys curiosa, és la de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda. Ella no va viure l’experiència als camps de concentració nazis, però sí l’exili i volia fer una aportació des de la seva visió amb l’obra que va escriure “Nit i boira”. Mercè Rodoreda centra l’horror nazi amb la temàtica de la mort. Al mateix temps, l’escriptora catalana sembla que busca en el retorn al ventre de la mare com el retorn a un lloc on qualsevol ésser humà es pot sentir protegit, abraçat, amb escalf, on no hi pot haver cap perill, escapant de tot dolor i sofriment. “Tornar dintre un ventre, plegat, abaltit, voltat d’una tebior molla” (p. 354)

Altra referència al ventre, és quan hi ha un error en el recompte: “Més que no pas els cops, em dolia la sensació de l’enorme malentès. Era un neguit que em semblava que em vingués del ventre. Com si fos l’únic d’adonar-me d’un error evident […]” ( p. 352). En aquest sentit, el ventre representa l’inici de totes les emocions com la impotència i el neguit de no poder fer res per sobreviure, davant d’una injustícia.

Però, què podem dir del títol que hi va posar, Nit i boira? Mercè Rodoreda va rescatar amb el títol Nit i boira, l’òpera de Wagner fent referència a la frase que diu el personatge Fafner quan increpa als nans o Nibelungs perquè desapareguin “Seit Nacht un d Nebel gleich!” tal com explica Maria Campillo a la pàgina 86. Dita òpera, Wagner la va crear en clau nacionalista, donat que no hi havia cap amb símbol germànics i/o escandinaus. El “leivmotiv” d’aquesta òpera, com la majoria de les òperes germàniques, està centrat en la lluita pel poder i en, cóm aquest, corromp a qui el té massa temps i no el sap dominar. 
 
Adolf Hitler era un seguidor acèrrim de les composicions de Wagner. L’obra que va cautivar al poble germànic al segle XIX, va ser la tetralogia dels “Anells dels Nibelungs”, composició dividida en “L’or del Rin”, “La Valkiria” (també escollida per Frank for Coppola al film Apocalypsis Now, basada en la novel·la de Joseph Conrad “El cor de les tenebres”), “Sígfrid” i “l’Ocàs dels Deus”, on l’heroi d’aquesta òpera, un guerrer germànic -Sígfrid- mor víctima d’uns éssers vulgars, uns nans que volien l’anell i el poder que emanava d’ell. Segons diuen, tot i que no està confirmat, els seguidors de Hitler identificaven aquests nans amb els mesons i els jueus. Amb tot això, podem observar com en el documental d’Alain Renoir també surt una citació (Alain Renoir: 8’33’’-8’46’’) “afeitados, tatuados, numerados, atrapados en alguna incomprensible jerarquia vestidos con uniformes de bandas azules, clasificados a veces con  NN -Nacht und Nebel- Noche y Niebla”. 

Altrament, el transcurs de l’obra de Primo Levi, recorda al transcurs del riu de l’obra de Joseph Conrad “El cor de les tenebres”. És un camí, en el qual, quan passes més temps, es fa més profund i més intens. Aquestes dues obres intenten mostrar la dualitat de dos col·lectius culturals diferents, que es deshumanitzen i s’alienen per la dificultat i la manca de comunicació, ja sigui per parlar diferents llengües, com per la nul·la empatia vers l’altre. Així ho expressa en Primo Levi a l’entrevista del 1982, minuts des de 17.47 al 18:54): “[…] comprenderse es muy importante. Hay una diferencia entre abismal entre un hombre que sabe comunicarse y uno que no. Uno se salva; el otro no”.

Veiem doncs, com aquest dèficit comunicatiu provocava molts malentesos fins al punt, que t’hi pot anar la vida en circumstàncies extremes. “Si el ser humà deixa de comunicar-se amb l’altre,
ens perdrem en la foscor de la nostra ment”.


Amb tot això, m’agradaria fer una reflexió vers aquesta obra i alhora, vida. Sembla que l’ésser humà ho redueix tot a la dualitat “els bons i els dolents”, o bé, l’autoritat i els esclaus. Però caldria mirar més enllà i analitzar si és així de senzill. Si tal com es va deshumanitzar als presoners i a les presoneres, amb una crueltat immensa, anul·lant la seva individualitat i reduint-los a un número tatuat, preguntem-nos, si també es va fer amb les altres persones que formaven part d’aquesta jerarquia social dels “lager”, manipulant-los amb missatges propagandístics i amb discursos populistes, basats en la dualitat dels bons i dels dolents. Es podrien arribar a caure tots els dilemes morals, a conseqüència de l’excés de control social i del descontrol alhora d’exercir el poder, provocant la comissió d’atrocitats i d’actes cruels?. Tal com explica el mateix Primo Levi a l’entrevista de 1982 al minut 25’12’’: “La característica del Campo nazi […] era anular la personalidad del hombre […] no solo del preso sino del que custodia”.

Per explicar-ho, posaré varis exemples. D’una banda, l’experiment de la presó de Stanford, i d’altra banda, l’experiment de Millgram.

En l’experiment de la presó de Stanford es va voler donar una explicació a la gestió del poder i del control social. Als voluntaris els van assignar diferents rols, els de guàrdia o els de pres. Els voluntaris amb rol de pres, van ser despullats, desinfectats i els van donar l’uniforme de pres que era una samarreta llarga, unes sandàlies de goma i una gorra a la presó fictícia on els van traslladar. Els que tenien assignats el rol de guàrdia, els hi van posar una cadena pesada als turmells dels voluntaris que tenien assignat el rol de presos. Mentrestant, al començar l’experiment, els que tenien el rol de guàrdies van començar a mostrar conductes molt abusives, que al poc temps en van convertir en sàdiques.

Per tant, sembla ser, que també es va deshumanitzar, d’una forma més subtil, als nazis, creant un “alter” ego que estava controlat pels que exercien el poder en aquell moment, similar al procés que van tenir els guàrdies en l’experiment de Stanford. Veiem doncs, com ambdós col·lectius estaven predisposats a obeir ordres, cadascú, des del rol que li va tocar viure, simulant l’experiment de Stanford, ja sigui amb el de guàrdia, o bé, amb el de presoner.

Justament, l’experiment de Milgram tractava de saber, fins a quin punt l’ésser humà, obeeix ordres de l’autoritat, encara que aquestes entrin en conflicte amb la seva moral i ètica personals. L’experiment posava a prova un voluntari que feia de mestre davant d’un alumne/actor que estava lligat a una màquina on rebia descàrregues elèctriques (fictícies) sempre que s’equivocava davant les preguntes del voluntari/mestre. El voluntari creia que les descàrregues eren reals. L’investigador, que feia d’autoritat del mestre/voluntari l’obligava a cometre aquestes descàrregues cada cop més fortes. La qüestió raïa en que el voluntari que feia de mestre, no sabia que les descàrregues eren fictícies, creia que eren reals. Per això, aquest experiment va ser tan controvertit. Tot i així, va comprovar que la majoria de les persones estaven disposades a fer mal, físicament a l’altre, per tal d’obeir, abans que enfrontar-se a l’autoritat.

Si deixem de banda les dualitats i els discursos populistes que contraposen dues realitats enfrontant-les com a enemigues,  i mirem des d’una perspectiva més transversal, partint en que tots som humans que fàcilment es podem corrompre, per l’elevat grau d’obediència que tenim cap a qui exerceix el poder, podríem trobar el que volia cercar en Primo Levi. Una explicació a l’horror que el ser humà pot fer, tal com expressava Conrad a la seva obra, ja sigui enmig d’una ciutat com enmig de la selva.

Finalment, m’agradaria acabar amb una referència al títol: Si això és un home. Per saber si això és un home, caldria cercar una definició a què és un home/persona? Què entenem per home? (Puntualitzo que uso home per respecte a l’obra de l’autor, però amb la significació d’ésser humà). L’entenem en la seva totalitat? Quin paper va jugar l’època de la Il·lustració en el ser humà?. Tal com expressa Maria Campillo p. 78: “[…] el testimoni és indestriable d’una reflexió sobre la condició humana als Lager […] haver viscut un estat de suspensió de la dignitat humana. En definitiva, uns fets i unes conseqüències que semblen determinar L’abolició de la cultura humanística, edificada a Europa des del Renaixement a partir de la consideració de la centralitat de la categoria humana, de la seva elevada posició dins l’univers i de la seva dignitat intrínseca.” (Campillo, M., 2004: p. 78). Pensem-hi doncs, per què, en els judicis, les diferents jerarquies dels lager, deien: “Yo no soy responsable”, dice el capo; Yo no soy responsable, dice el oficial; Yo no soy responsable. Entonces, quién es el responsable? (Alain Renoir: 29’17’’- 29’30’’).

Cal entendre, que és prioritari incidir en la importància del coneixement de la nostra trajectòria social, històrica i cultural. Perquè, si oblidem la nostra història, el coneixement heretat i obviem el capital cultural que tenim actualment a l’abast, què s’espera de l’home del segle XXI?. Tal com expressa Primo Levi a l’entrevista feta l’any 1982 al minut 14’30”, traduït a l’espanyol:

“Entrevistador: La idea no ha muerto?
Primo Levi: la idea no ha muerto. Como nada muere del todo. Todo reaparece bajo nuevas formas, però nada muere del todo. […]”. 
 
I, finalitza la seva entrevista amb la següent reflexió, amb la qual, hauríem de pensar-hi tothom (al minut 28’ 15’”):

“Quién niega Auschwitz es el mismo que estaria dispuesto a rehacerlo”
 
 
BIBLIOGRAFIA:

Si això és un home – Primo Levi

Entrevista 1982: : https://www.youtube.com/watch?v=ypjbsI5Py-k&list=PL9oJEDvNa4WXvfR7AwofHzHoVPZ8KJehc&index=3

Dante Divina Commedia
Joseph Conrad “El cor de les tenebres”
Biografia: http://www.primolevi.cucsh.udg.mx/?q=biografia
CHARLOTTE DELBO:
https://www.eltemps.cat/opinio/9257/la-trilogia-dauschwitz-de-charlotte-delbo

https://www.ara.cat/cultura/charlotte-delbo-seguint-resistent-paris_1_1183960.html

https://www.letraslibres.com/mexico/revista/recordar-despues-auschwitz

ÒPERA WAGNER:
https://www.eurasia1945.com/cultura/lectura/wagnerianismo-hitleriano/ )

https://classicworld.at/viena/opera-y-opereta/opera-el-oro-del-rin-wagner/?p=31&l=3&c=1&d=12&id=310

https://codigoespagueti.com/noticias/cultura/richard-wagner-el-anillo-nibelungos-adolf-hitler-nazi/

https://www.elconfidencial.com/cultura/2021-02-12/hitler-wagner_2946103/

EXPERIMENTS:
El experimento de Milgram. ¿Hasta dónde hubieses llegado tú?: https://hipertextual.com/2015/04/experimento-de-milgram

Experiment de Milgram: https://www.youtube.com/watch?v=iUFN1eX2s6Q

Article amb ambòs experiments, el de Milgram i el de la presó de Stanford: https://www.bbc.com/mundo/noticias-46352635

Documental experiment de la presó de Stanford: https://www.youtube.com/watch?v=pQwDJ3oDDVA  (Experimento de la cárcel Standford -> 0:32 – 3:45 (introducción), 13:35 – 16:15 (la maldad y la rebelión), 18:08 – 21:03 (día 4), 26:56 – 34:50 (día 5) – 47:57 – 48:57 (conclusión) Otros psicólogos sobre la maldad -> 6:18 – 8:42)

Vídeo experiment de la presó de Stanford: https://www.dailymotion.com/video/x874t5

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.